Entrades un any abans

És una bogeria i m’he fet un fart de criticar-ho, però finalment he caigut al parany i he comprat entrades per a un concert amb un any d’antelació. Què dic, ara, un concert! Que ja que peco, ho faig per partida doble. Tinc entrades per a dues actuacions que no tindran lloc fins al maig del 2026. I tot plegat, després d’haver hiperventilat per no quedar sense, amb el mateix neguit que si estigués esperant un ronyó que m’ha de salvar la vida. M’he sentit ridícula, és tal qual, però allà hi era, com una campiona. La qüestió és que ara tinc en l’horitzó gairebé un any en què visc atrapada en la por d’oblidar les dues dates marcades al calendari, no fos cas que les aixafés amb una altra cita. Amb tot, trobo que té algun avantatge, comprar amb tanta antelació. Si, per exemple, és un cantant o grup que fa temps que no escoltes, ets a temps de revisar la seva discografia, tot i que també tens prou marge per canviar de gustos o per descobrir que el seu darrer treball és un autèntic bluf però tu has desembutxacat un número de tres xifres per escoltar-lo tan a prop que li ensumes l’aixella. És que en un any fins i tot tens temps de barallar-te amb qui has planificat anar-hi, tot i que dotze mesos també és marge suficient per reconciliar-t’hi, i fins i tot per distanciar-te’n una segona vegada. Però és que desconec quina és l’alternativa a la hiperplanificació, tenint en compte que no soc jo qui tria la data de venda de les entrades, ni qui té la potestat d’esperar pacientment uns mesos per comprar-la perquè sabem que el dia X tothom s’hi abraonarà com un lleó. De vegades tinc la sensació que comprar entrades per d’aquí a un any, o més, és com comprar alhora vestits de tres talles per ser la més previsora del món, no fos cas que un estiu o dos més tard hagis engreixat cinc quilos o n’hagis aprimat tres. És de bojos, però no descarto comprar-ne una tercera, i una quarta...