Pagar per a empobrir-se

Malgrat el que diu el tòpic i el que afirma l’autopercepció que tenim de nosaltres mateixos, la realitat és que els valencians som pobres, en el nostre entorn. Actualment, dins de l’Estat espanyol, el País Valencià ocupa el dotzè lloc –de dèsset autonomies i dues ciutats autònomes– en PIB per càpita. Estem clarament per davall de la mitjana estatal de renda. De fet, la demarcació d’Alacant, la més meridional, és, en aquest mateix rànquing, la que en fa quaranta-quatre, de les cinquanta-una demarcacions.

Pobres, sí. Però sobretot empobrits. Que no és el mateix. En 2002, quan es va posar en marxa el conegut com a Model Zaplana de finançament autonòmic, el País Valencià ocupava el huité lloc. Llavors també estàvem per davall de la mitjana de renda, però una caiguda de quatre llocs en un rànquing que en té un total de dènou és una caiguda en picat. Substantiva.

Sobretot empobrits –insistim– perquè aquesta caiguda s’ha produït fonamentalment a causa de l’infrafinançament i la infrainversió amb què el sistema ha castigat tots aquests anys les finances valencianes. Així ho ha certificat un informe publicat recentment per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) –un ens gens sospitós de separatisme, vaja–. El País Valencià té el discutible honor de ser l’únic territori de l’Estat que està clarament per davall de la mitjana de renda però que, al mateix temps, és aportador net en concepte de solidaritat al sistema. Els quatre territoris que ens han superat en renda en aquest període –Cantàbria, Castella i Lleó, Astúries i Galícia– en són receptors nets. De mitjana, un valencià rep poc més de 2.000 euros de finançament per càpita. Un càntabre, vora uns 3.000. És a dir, els valencians hem estat pagant durant les últimes dècades en concepte de solidaritat a territoris més rics que nosaltres per tal de continuar empobrint-nos.

Perquè, òbviament, aquesta condició colonial –si no, com l’hem de qualificar?– no comença en 2002, sinó que és una constant històrica; si més no, des del 29 de juny de 1707. Ara com ara, el País Valencià és, dins del sistema nacional espanyol, un espai per al drenatge de recursos i l’extracció de rendes i un territori a depredar perquè funcione com a colònia turística. El resultat? Els valencians com més va som més pobres en el nostre entorn i les nostres expectatives vitals es limiten –s’han de limitar– a ser els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus.

Si les xifres que resulten –i les causes que les que provoquen– d’aquest informe de l’IVIE són escandaloses, aquests dies s’ha produït un fet que encara ho és més: el silenci dels actors polítics, sindicals o patronals valencians al respecte. Amb ben poques –i heroiques– excepcions, això sí. I, en aquest silenci, s’hi ha d’incloure Compromís, més preocupat per mantindre la seua aliança amb Sumar. Mentrestant, els valencians continuem pagant per a empobrir-nos. Un panorama engrescador.