Xiulin, tinc majoria!

El president no s’intranquil·litza pels xiulets en acabar l’acte d’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ho explica ell mateix. Illa sap que els independentistes són molts i troba normal que el xiulin perquè ell no ho és, però els recorda que no tenen la majoria al Parlament, que la té ell. Ho diu amb un deix que no saps ben bé de què és. De fariseu? De rata sàvia? De memòria de peix? De fotre’s del mort i de qui el vetlla? De graciós? De pinxo de barri? De manifestant amb Societat Civil Catalana? De “pam i pipa, la majoria la tinc jo”? Fos quin fos el deix, seria un plantejament impecable si no fos que sembla oblidar que a la majoria hi ha sumats un bon grapat de vots independentistes, canalitzats amb ERC. I seria tolerable escoltar-lo parlar de normalitat si, quan la majoria era independentista (durant 10 anys), l’oposició espanyolista hagués xiulat com ara l’hi fan a ell. Però no xiulaven, no. Mobilitzaven les forces de l’ordre i les convertien en excitades forces d’ocupació (“A por ellos!”). Llançaven la fiscalia (de qui depèn?) a obrir causes que petaven a jutjats amb ganes boges d’instruir-les. Compraven Pegasus a Israel per infectar telèfons de les direccions independentistes. Infiltraven policies en el teixit social, sense reparar si havien de manifestar-se, presentar la família o enllitar-se. És normal que de l’oposició el xiulin. El que no era normal és el que durant 10 anys es va fer amb la majoria.