A més d’una humiliació setmanal

Aquesta és la freqüència dels missatges que arriben des de l’estat que tant estima Catalunya als seus habitants i, especialment, a aquells que puguin suposar una resistència a la pacificació subjugada de la colònia. L’afer de la fiscalia que vol que Borràs es penedeixi d’una cosa que mai no ha dit que hagi fet malament –més enllà de sentències judicials, de si ho va fer malament o no, de si és l’única que ho ha fet en tot l’Estat– és l’última. Dies abans va ser la sentència per arrencar les pintures de Sixena, encara que sigui al cost de destruir un patrimoni mundial, en contra del parer de tots els entesos i –molt aragonès i espanyol, això– sense cap referència als diners pagats per catalans per la seva compra, restauració i conservació. Sixena tapava una altra batalla perduda per fer oficial el català a Europa –si és pels esforços i les maquinacions negociadores espanyoles, caldrà esperar la incorporació d’Andorra– i aquesta, la interpretació venjativa de la llei d’amnistia per part del Suprem. I tot això, sense mirar xifres econòmiques sobre desinversió i el mal viure dels passatgers de Rodalies i dels automobilistes de l’AP-7.

Costa d’imaginar que tanta humiliació només molesti els independentistes. Es pot entendre que els habitants d’origen espanyol que no s’han integrat i que, per tant, ja no ho faran, no se’n queixin, perquè ja els està bé com a colons. També es pot arribar a entendre que la por de perdre la feina, les ajudes o de l’expulsió pesi més en immigrants provinents d’altres països. Però, i els joves? Com poden anar amb el cap ben alt si els diuen que són d’un lloc menyspreable, que per aprofitar qualsevol oportunitat professional o laboral, si hi ha l’Estat o una empresa espanyola pel mig, caldrà abans renunciar a allò que són. És realment una estratègia nauseabunda.